Creem intriga...

Aquesta és la 2a tasca del bloc: cadascú té una tira de paper amb una frase i un número al davant. La tasca consisteix en què la persona que té la tira amb el número 1 comença a explicar una història, on ha d'incloure la frase que té. Quan la primera persona ja hagi penjat el primer text, la persona que té la tira amb el número 2 penjarà el seu escrit (incloent-hi la frase que li ha tocat), i així succesivament. 
Els requisits de temps i coherència ja els coneixeu. Així que... A inventar!

11 comentaris:

  1. CALATRAVA HA DIT...

    "<..."El meu amic Robert i jo érem sense feina des d'un any i mig. Per sortir d'aquesta situació econòmicament desagradable, planejàvem fer irrupció en una casa d'una família benestant. Per casualitat llegíem en el diari local que el pediatre del nostre barri estaria de vacances les tres primeres setmanes d'agost, és a dir, des del 3 fins al 22 d'agost de 2009. Després d'haver observat la casa del pediatre durant una setmana, decidíem a forçar la porta de la terrassa que era al darrere de la casa. A las dues del matí del dilluns, Robert i jo vam obrir aquella porta amb facilitat. Quan vam entrar a la cambra d'estar, vam veure que algú ja hi havia passat abans, perquè a la paret sobre una còmoda era oberta una caixa de cabals. Damunt de la còmoda i per terra eren desordenades algunes capses buides. Al costat de la còmoda estava posat un quadre que probablement havia cobert la caixa de cabals.

    ResponElimina
  2. EULÀLIA HA DIT...

    Buhhhh - quina desgràcia. Ni per ser bandits valíem. Robert i jo ens miràrem i ens diguérem: on hi ha tantes caixes és gairebé segur que hi ha més en aquesta casa. Vam pujar amunt per l'escala al primer pis. Com totes les persianes al primer pis estaven tancades no em vaig atrevir a encendre la llum. Semblava que el pediatre era el seu millor client: hi havia sis habitacions de nens i un dormitori gran dels pares. L'entarimat brillava a totes les habitacions però sota el llit matrimonial vam veure un quadre de fusta que tenia un altre color. Sabíem que no havia estat una casualitat. Els dos vam enderrocar a terra per aixecar el parquet.

    ResponElimina
  3. Però no vam veure res perquè estava molt oscur i semblava com si fos una cova. No sabíem si baixar o no perquè no era cert el que ens esperarà allà. Decidíem atrevir-nos i afortunadament hi havia una escala per baixar. Quan havíem arribat al sòl, ens atrevíem encendre les nostres llanternas perquè ja no ens podia veure ningú des de fora. Al fer uns pasos, de sobte es va caure la escala amb un soroll fort. Ignoràvem què havia passat perquè en aquest moment només ens interessava què hi havia en aquesta cova tan misteriosa.
    O ens hauria d'interressar què va passar amb la escala?

    ResponElimina
  4. No ens va quedar més temps per preocupar-nos de l'escala, perquè de sobte Robert va descobrir alguna cosa amagada en una cantonada. En donar uns passos acurats en la foscor, havia xocat amb un objecte gran, que li va arribar fins al pit, i ens va costar bastant identificar-ho: La superfície era d'una matèria aspra, de tèxtil, i hi havia diversos calaixos de diferents talles, fixats en una espècie de tronc. Què podria ser? En cadascun dels calaixos hi havia forats. Segur que amagaven alguna cosa valuosa allí dins, si guardaven aquest receptacle rar en una cova secreta sota el seu sòl! L'avidesa em va reforçar - vaig ficar la mà en un dels forats i... ai!! Un xiscle, pèl sedós, ungles agudes es van introduir en la meva pell. Vaig retirar la mà.

    ResponElimina
  5. ANNA GASOLINA HA DIT...

    Robert i jo vam descobrir moltes ungles i pell de colors diferents de animals morts.Robert va diure que en la cultura africana hi ha rituals en les s´utilitzar aquestes utensilis per festas rituals. Els homes es disfressaven com lleoparts i realitzaven danses rituals. Vam entendre que el pediatre exercia un negoci il.legal però molt lucratiu. Bruixots pagaven molt per aquestes coses. Què hi podíem fer? Havíem de abandonar la casa i fer de xantatge al pediatre? Li podíem diure que si no ens dava 10.000 euros, havíem de trucar a la policia. Vam fer plans...

    ResponElimina
  6. Però en tot cas havíem de sortir fora d'aquí. Era clar que no hi havia res més de valor al soterrani. On és l'escala? Varem començar a remirar la foscor al nostre voltant amb la llum de les nostres llanternes. El graponer d’en Robert va ensopegar amb alguna cosa i va caure. Aquest idiota va aconseguir trencar-se el braç! Què farem? Aviat varem descobrir l'escala, o millor dit, les seves desferres. Ja no podíem pujar. A més a més - quin horror! – varem sentir esbufecs en un racó. Em va caure l'ànima als peus. Vaig dirigir la meva llanterna fins allà i vaig veure dues figures. Va resultar que aquests eren uns lladres tant desastrosos com nosaltres. Un d'ells va ficar també la seva mà dins del calaix i, en descobrir la pell apegalosa, va desmaiar-se. El segon lladre intentava inútilment fer-li recobrar el sentit. Deu n'hi do, però érem molts en aquell soterrani! Per sort, no tot van ser desgràcies. Sense l'ajut del segon lladre no hagués aconseguit posar les caixes que hi havia per tot arreu una damunt l'altre per poder grimpar i treure el Robert i el company desmaiat. Doncs, ara que fem?

    ResponElimina
  7. ...Després d'haver abandonat la cova tots junts, vam decidir de associar-nos per a trobar alguna cosa en aquesta casa condemnada. En Robert es va quedar amb el desmaiat i jo vaig acompanyar l'altre al segon pis. Hi ha qui diu que tot són experiències, i que de totes se n'aprèn. Nosaltres del desastre soterrani vam aprendre que es millor encendre la llum, quan no es coneix el lloc. Ens vam dividir per a fer més ràpid. Jo vaig entrar a una habitació - segons semblava - per a hostes. Eixugamans, abrigall, llibres, revistes... però gens de diner... o de joies... o almenys DVDs. No hi havia res! “La pròxima vegada no la vam observar la casa durant una setmana completa”, ho deia a mi mateix. “L'ésser humà és mal i hi ha molts com nosaltres”. Pensant ja a les activitats següents, vaig sentir un “me cago en deus!” des del fons del corredor. Vaig anar-hi i vaig veure el meu nou company aturat davant de la finestra i mirant fora...

    ResponElimina
  8. Vaig comprendre immediatament perquè el desconegut havia dit aquestes paraules de frustració : En el jardí del pediatre hi havia una casa petita de fusta que no ens havia interessada durant la nostra observació. “No pot ser!!!” vaig cridar jo. Allà mateix, dues persones vestides de negre havian aparentment trovat diverses coses valuoses que van portar en una borsa, però no vam poder veure exactament, les persones eren massa llunyanes. En Robert va arribar al segon pis perquè també havia escoltat els nostres crits. Ell va veure les persones a fora i després va mirar-me amb un somriure que l’altre no podia veure. Però jo vaig saber què en Robert pensava. L’instint ens deia que no tot s’havia acabat…

    ResponElimina
  9. En Robert pensava haver reconegut les dues persones vestides de negre: pensava que eren dos tipus que ell havia conegut a l'ocasió d'un robatori que havia comès feia uns mesos. Vam sortir per entrar en contacte amb ells. Sortint per la porta que donava sobre la terrassa els vam cridar: "Ei companys, hi ha joies per a tots, no?" Els dos tipus es van girar, un va treure una cosa de la bossa del seu vestit que en el primer moment jo tenia per una arma. La meva primera reacció va ser ajupir-me per si ens disparaven. Però no era cap arma: la cosa que l'un havia tret, aparentment, era un mòbil amb el qual l’home va trucar a algú. Ens vam aproximar amb molta alerta. Quan vam arribar al costat dels homes ja estàvem encerclats. Els homes vestits de negre no eren delinqüents com nosaltres sinó dos agents de la policia secreta. El que havia trucat havia dit als seus col•legues que habien d'intervenir perquè hi havia gent a la casa registrada - nosaltres. La policia també s'estava aprofitant de l’absència del pediatre. Havia sospitat que el pediatre tenia negocis foscos i per això havien entrat a casa seva. Ells ja havien trobat, primer, els animals morts, i després, els diners i joies amb les quals el pediatre es deixava pagar i que havia amagat a la caseta del jardí. A nosaltres ens tenien pels seus còmplices i per això havien demanat reforços. Aquesta història tan estranya per a nosaltres va acabar a la comissaria. La irrupció era una catàstrofe. No vam guanyar res salvant uns dies a la presó. Encara que era tot tan absurd, jo vaig tenir malsons durant mesos perquè no podia oblidar els animals morts i els rituals que els bruixots solien fer amb ells. A més, no podia pensar en altra cosa que per què no havíem desaparegut quan encara ho podíem fer. Per a la propera vegada, ja sabrem com actuar.

    ResponElimina